Benvinguda al col·lapse

 

És més tard del que creiem

Anònim – Desert

 

 

Benvinguda al col·lapse

 

Si estàs llegint això és molt probable que coneguis, de manera superficial o no, el problema al voltant del canvi climàtic i les problemàtiques i discursos que es generen al voltant. És molt probable que tinguis coneixement de que el planeta s’està escalfant, s’estan perdent hectàrees de bosc, s’estiguin extingint espècies, etc. Hauràs vist a la tele, també, que totes les empreses d’energia s’autoanomenen ecol·lògiques, que tots els productors agraris s’esforcen per publicitar-se com a ecològics i naturals, sabràs que el Govern té mil-i-una iniciatives per impulsar el reciclatge, construir centrals solars, en fi, fer una “transició ecològica”.

 

La regla comuna de totes aquestes iniciatives és la positivitat. Color verd, rebrotar, camps de conreu amb un cel blau a l’albada preciós, un timelapse de la bellesa de la terra, un rierol transparent… en fi, tot allò que és bo.

 

La realitat no és aquesta. El món no rebrota feliç amb aquestes iniciatives. La realitat dels efectes de la crisi climàtica és sagnant i es tradueix en la mort de 150 espècies cada dia, en desastres naturals amb centenars de milers de víctimes, amb l’ecocidi per foc de boscos arreu del món, amb la destrucció de la poca natura restant tal i com la coneixem.

 

Benvinguda al col·lapse.

 

—-

 

No crec que et sorprengui que et digui que la biosfera mundial estigui sent destruïda; això és una cosa que es diu des de fa dècades de manera subalterna a altres qüestions. Fa més o menys mig segle que ecoactivistes, naturistes, comissions de la ONU, ecoanarquistes i ecosocialistes, hippies, indígenes, agricultors… ens diuen que el canvi climàtic fa perillar la vida a nivell mundial, i que aquesta és la última oportunitat que tenim de salvar el Planeta. Mig segle, i la resposta institucional de més alt ordre ha estat, en el més pur llenguatge liberal del status quo, la promoció d’una transició ecològica del sistema industrial que durarà segles per si mateixa.

 

Que faci mig segle que es diu que és la última oportunitat per salvar el planeta no és un fet banal. Que els anys 70 fossin l’últim moment és una cosa, però que ho sigui també la segona dècada del segle XXI vol dir que fem tard. Expressar que és l’últim dia abans de l’apocalipsi, que la decisió és entre l’acció o l’extinció no es diu ràpid i perquè sí, sinó per dos motius concrets; primer, perquè la destrucció de la biosfera és un procés constant que molt probablement acabarà amb la vida al planeta i perquè, a través de la urgència, es vol formar un moviment potent i transformador al voltant d’un valor tan suposadament universal. Aquest moviment, com tots els moviments dels últims dos segles, enarbola la bandera de ser la lluita important, la bona lluita, allò que s’ha de fer per protegir i aconseguir allò que és bo, i que en la seva victòria s’assolirà la justícia social i s’acabaràn les injustícies… I com que no és l’únic amb aquestes característiques no ens ha de sorprendre ni a tu ni a mi que aquest moviment s’hagi sintetitzat no només amb els moviments socials amb més recorregut sinó que també hagi entrat recentment a les institucions, prenent un rol secundari en el millor dels casos.

 

L’activisme ecologista porta dècades lluitant constantment per la protecció de la natura i per aturar el canvi climàtic; la institució estatal porta anys també almenys dient que lluita pel mateix. Davant aquestes dues línies de lluita hem de plantejar la realitat: el col·lapse climàtic ja ha començat, i és simplement irreversible.

 

El planeta s’ha escalfat massa i els cicles de destrucció ecològica han començat. Tot i que avui mateix paressim tota la maquinària industrial i aparells que consumeixen aigua, emeten CO2, talen arbres, extrauen minerals… no parariem l’escalfament global, perquè aquest escalfament ja ha provocat per si sol canvis destructius que es retroalimenten, com ara el descongelament del permafrost siberià (que allibera CO2) o la desertificació d’Espanya, que destrueix els ecosistemes que prevenien aquesta desertificació. A Voice of Action es publicava el següent article anunciant les opinions de científiques del clima: El col·lapse de la civilització és el resultat més probable. És curiós que durant l’educació primària el professorat s’esforci i inverteixi suor i llàgrimes en ensenyar-te que  una vegada desaparèix una sola espècie en un ecosistema es trenca la cadena tròfica i aquest acaba desapareixent. És una visió horrorosa, que evoca ecocidi i aparició de deserts, i tot i això la interioritzem. És sorprenent que davant la desaparició de 150 espècies al dia no convulsionem col·lectivament en terror i desesperació.

 

Molts fa 10 generacions anteriors havien somiat en que els seus néts i nétes viurien en l’utopia comunista on ningú li faltaria res i els treballadors controlarien les fàbriques i els mitjans de producció. Molts fa una sola generació i en aquesta creuen que el progrés tecnològic avançarà d’una manera tant sorprenent que podrem aturar el canvi climàtic i viure en una utopia post-escassetat per a tota la humanitat. Aquests somnis no s’han complert, i en el cas de fer-se realitat requeririen un nivell encara més gran de destrucció de la biosfera que la que produeix el sistema actual. La nostra generació no té somnis esperançadors, la nostra generació somia amb el malson del col·lapse ecològic.

 

—-

 

El col·lapse és inevitable. Això no es diu a la lleugera. Dir això significa reconèixer que la destrucció de la biosfera primer i de la humanitat segon és inevitable. Molts qui fan sonar l’alarma respecte aquest fet se’ls anomena derrotistes, nihilistes, se’ls acusa de voler la mort de bilions. Però aquesta és l’evidència científica, aquest és el món que s’està desenvolupant davant els nostres ulls. Hem de caure en la desesperació, l’apàtia col·lectiva, el pessimisme intransigent? Hi ha qui diu de transformar aquesta tristor en ràbia, en la destrucció del que ens envolta. No ho veig malament, i no nego la seva efectivitat, però cal admetre que al final de la història no ens espera la utopia. La humanitat no avançava en el progrés en la realització del seu destí de perfecció, i no s’arrossegava a través de les contradiccions dialèctiques fins arribar a la societat utòpica. Reconèixer això és un pas importantíssim perquè ens permet actuar al respecte en el present. El més cec és el que no vol veure, i el que veiem són incendis, inundacions, ens ofeguem a l’estiu, pràcticament ja no neva, les rieres estan seques… Les conseqüències a Catalunya són contundents però no tant com les que rep el sud global. Aquesta és una de les cruels realitats del col·lapse climàtic; els països pobres reben primer.

 

A Catalunya potser podrem gaudir durant un temps les comoditats que ens dona la civilització a canvi de destruir sense pietat l’ecosistema mundial, però al sud-est asiàtic ja han de lidiar amb enormes inundacions i amb la pujada del nivell del mar, a sud-amèrica cada vegada les tempestes tropicals són més contundents, a Àfrica les sequeres són cada vegada pitjors i el Sàhara està creixent, al racons extrems de Sibèria la població nativa es troba com l’escalfament de les temperatures i el conseqüent retrocés del permagel obre noves vies d’explotació per les oligarquies russes… No cal marcar aquestes catàstrofes com a obra de la mà del Planeta Gaia o una conspiració científica del deep state; aquest col·lapse és ben real.

 

Quina és la resposta dels poderosos davant aquesta realitat? Hi ha qui diu que la solució que tenim és llençar sal als núvols des dels avions per fer que plogui, fer xemeneies quilomètriques per transportar calor de la superfície a la troposfera, panells solars flotants per absorbir la calor i reflectir la llum del Sol fora de la Terra, transportar oxigen al plankton de les profunditats oceàniques perquè el purifiqui, i altres esquemes utòpics. Sabem que aquests projectes fracassaran completament i, de fet, acceleraran la destrucció de la biosfera mundial. El més probable és que aquestes idees surtin del cap de paràsits amb ànsies de reconeixement i fama com ara Elon Musk i companyia.

 

Qui té (o creu en) aquestes idees no creu que la biosfera col·lapsarà. Viu molt còmode en el present i no concep que aquest estat de les coses canviï, i com a tal només pot pensar amb una solució d’acord amb el que la propaganda tecno-esperançadora li ha ensenyat: que l’inevitable progrés tecnològic solucionarà els problemes de la humanitat. No es para a pensar en que aquest progrés s’ha construït a l’esquena d’éssers esclavitzats i d’ecocidi, i per tant no reconeix que això serà el que aconseguirà intentant realitzar aquests projectes. Igual que creu que el benestar de la vida civilitzada s’aconsegueix a través de la màquina generadora de riquesa que és l’organització industrial, aquest firm creient en la tecnologia imagina que aquestes xemeneies cap a la troposfera o panells espacials apareixeran del no-res, o del “poder de l’home de transformar el seu entorn”. És cec als segles d’esclavitud a la que s’ha sotmès a la Terra i a la majoria de la població humana per assolir aquest “poder”.

 

La situació que ens espera a les següents dècades és la de catàstrofes naturals enfortides (primer al sud global i després al primer món), collites perdudes arreu del món degut a l’augment de la temperatura i les sequeres, inestabilitat i trencament de la pau social, patiment i desesperança… mentres governs i rics molt probablement estiguin ocupats llençant pantalles reflectores a l’espai i bombardejant núvols amb sal per intentar parar el col·lapse. La Península Ibèrica es convertirà cada vegada més en un gran desert, els boscos retrocediran a través d’incendis forestals, tot mentres la vigilància policial i el càstig augmenti per fer front a la inevitable agitació social. Aquests canvis ja els comencem a veure, i qui digui que no és que no ho vol veure.

 

—-

 

Augment de la repressió i catàstrofes naturals, extinció de la biosfera i potser de la raça humana. Hem de caure en la desesperació, viure els nostres últims anys en l’opulència i el malbaratament, ignorar el problema? Jo dic que no.

 

Que el col·lapse sigui inevitable no vol dir que sigui inexorable i omnipotent. L’acció per protegir la natura no és inútil, al contrari, ens ajuda a reduir els efectes d’aquest col·lapse. Que siguem insignificants davant el col·lapse no significa que no puguem actuar. La natura pren moltes formes al nostre voltant, algunes més idíliques que altres. Natura és el bosc que envolta el teu poble, però també el fràgil i artificial ecosistema urbà que l’ajuntament progresista de torn ha plantejat com a salvació ecològica. Se’ns ha plantejat la oportunitat de l’acció massiva descentralitzada, adaptada a cada nucli i a cada ecosistema. Amb accions així, relativament petites respecte la magnitut del col·lapse, no salvarem el món però si que guanyarem temps. És més, donada la desesperació i ràbia justificades que portem a sobre no podem tenir cap remordiment en l’atac i la defensa, en la destrucció i protecció. No cal reviure un moviment global, treballar per la reconstitució de l’ecologisme revolucionari mundial o res per l’estil; fins i tot en els llocs on la natura salvatge ha desaparegut completament sota el formigó civilitzador es pot realitzar la venjança contra el capitalisme industrial que ens ha abocat a aquesta situació. Fora d’aquests llocs la lluita és molt clara; protegir la natura que t’envolta, natura que hem de redescobrir.

 

Hem de plantar les llavors que ens permetin protegir-nos de l’ecocidi, l’antropocidi i l’ofensiva repressiva estatal, i això vol dir defensar-nos però també atacar. Ambdues tasques són importants; hem d’aprendre les habilitats i construir les infraestructures més adients per rebre els cops que ens arribin, i també hem de deixar clar que no deixarem que l’ordre total d’estats capitalistes ens mati sense cap represàlia.

 

El Capital és vulnerable, només necessites estar decidit. Els tentacles de la indústria ecocida estan per tot arreu. És decisió teva com respondre.

 

 

POST-SCRIPT

 

És molt fàcil convèncer de l’existència del canvi climàtic: els boscos cremen, els recursos s’esgoten, extincions massives… No és tan fàcil convèncer del fet de que el mode industrial de producció i consumició és en gran mesura responsable d’això. L’explotació necessària per a mantenir un sistema industrial està altament invisibilitzada; la fàbrica es veu com un lloc màgic on es produeix tot el que necessitem per viure consumir. El culte a la màquina de mort ecocida, antrocida i zoocida és la normalitat al món civilitzat.

Tot el meu amor incondicional a aquellxs nòmades que han declarat la guerra a tot el que existeix actualment.

Llibertat per les preses anarquistes empresonades a Xile, llibertat per les preses anarquistes empresonades a Catalunya el 27 de Febrer, llibertat preses arreu del món: totes les preses són polítiques.

Finalment tots els meus agraïments a aquelles que aguanten i llegeixen quan desvariejo sobre el col·lapse climàtic.

Fixed Idea