Fixed Idea

WE MUST

Thoughts on universal climate solutions

 

Climate collapse affects everyone in the globe. That is unmovable and unchangeable. Not only are the effects of climate collapse universal but they are also felt earlier and with more strength in the outskirts of the developed world, on what was once called the colonies. Faced with this collapse (or investment opportunity, as some other people see it) the civil leaders, the handlers of social capital, those whose opinions matter rush to appeal to civil(ized) responsibility, to unity, to weather together this storm.

 

In this unique world represented through the means of communication society forms a whole mass, a single Man with The Good Opinion, the crystallization of Humanity’s progress and its achievements. This is an Ideal that has yet to be realized; once humanity grasps The Good Opinion and monkey-wrenchers, saboteurs and egoists are removed We will be able to produce change and fix the Easily-Solvable problem. It does not matter in which form The Good Opinion presents itself, either through red popular ecology which will in turn solve all of Our problems or liberal-green salvation of the Third World, once (and only once) The Good Opinion is mainstream and We are a mass-movement We will be able to save the Earth. The civil leader (or aspirant to civil leader) rushes then to make the boldest and most nonsensical of claims: We must build nuclear and green power plants, We must unite the working-class, We must put solar panels on our roof.

 

What is this We? We is not we in any sense, as “we” only refers to a puntual grouping of people. We is not I in any other sense, as I don’t and will never lay down a brick to build a nuclear power plant. We refers to a monster larger than any organization will never be, a Colossus that smashes and dissolves those encaged in it. Those civil leaders with the goal of dominating it refer to it as Society, the Proletariat, Humanity, etc. This giant colossus could even be defined as non-existent if it weren’t for the enormous consequences and punishments it inflicts. The colossal We-machine has many organized appendixes, interiorized thoughts as eyes and ears, punishing and earth-shattering legal feet and colourful electorally-elected representative paint.

 

The We-machine doesn’t have Society as it’s unique plain of existence; it has a territorial plain, with longitudes and latitudes generally distinguishable: the nuclear power plants pop up in the extrarradio, the water to run both the nuclear plants and the nightmarish green megalopoli is extracted from what some people call the Third World (what the author of this text sometimes refers to as Outside). It even tries to configure itself as a territory with solid borders, a clear-cut and set-in-stone culture and a self-evident tradition with the right to transform, exploit and destroy itself at will.

 

The self-exploitation of We is one of its most defining characteristics: when We build a nuclear power plant We do not extract the resources nor destroy the territory We build it in, We just take what is ours, what is Our right to use and destroy. Similarly, when We protect ourselves through self-regulation We do not shun people into self-destruction nor incarcerate free-acting people for most if not all of their lives, We just protect Ourselves and Our just, fair and justified system and hierarchies of power.

 

When I talk about We in an ecological sense I don’t intend to label out the famous statistic “100 companies produce 71% of global emissions” in a way that exclusively blames evil, self-indulging in an almost destructive manner CEOs. Representing supergiant companies as caricaturistic evil enemies who destroy the Earth in a sadistic self-destructive way does not help anyone. The top strata of We does not sustain itself on its own and cannot exist without many other lower strata: these unnamed 100 companies benefit and require many perks of the civilized mode of live, from exploitation of the Outside to mass-consumption. The 100 companies are not a cartoon-ish factory atop a barren field with toxic rivers flowing out of it as much as factories and industrial power plants are not magic concrete boxes where commodities and energy flow out. For every product sold there is a product bought, for every factory there is a forest cut.

 

Anyway, much of the moral discourse on ecological justice, collapse aversion and the like tend to want to expel these 100 companies (and many entities that form the imagined bourgeoisie) from We. It is at least implied that by destroying these 100 companies, either through legislative action or by molotov, will remove 71% of global emissions. But 100 companies are 100 companies; the industrial-civilized machine of extraction and consumption will keep running, destroying the land and spewing commodities, albeit from smaller businesses if it needs to.

 

These justice advocates don’t want to renounce the commodities of industrial, civilized and “imperialist” lives: they even see the concept of renouncing industrial society as tartamount to genocide. They don’t want to take this, for them, disastrous route (it may be disastrous for their commodity), they want green and nuclear power, the electrification of the whole world, free Wi-Fi, running water for every home… it is almost surprising that they don’t demand 1-day Amazon shipping for the jungles of Borneo. These civil advocates who apparently know all about Our deserved future propose a We that encapsulates the whole world, where the technocrats of the industrial system plan the economy so every ounce of carbon emission is counted and paid for, a fully formed We where every person and territory has an imposed place and role. For them, the base of our present We are stable foundations, only some small details (like “greed” and “overproduction”) are to be ironed out for a perfect eco-society to emerge. This is why the eco-idealists say that climate change is easily solvable; it is as easy as enclosing all of the world in a well-oiled social machine.

 

It is perfectly suitable for them to want to remove the contaminating industries, the top of the social-economic machine from the We, to spit them out and reintegrate them as responsible citizens, redeemed labourers or penitent Sisyphuses. As long as the social machine moves on the ecological citizenists will have no fear or doubt in their minds, as long as their organic needs for social interaction and society-building are mediated through spectacular images of green justice and “mutual aid” charity-work they will be satisfied.

 

I don’t place myself inside of the We: I don’t build nuclear power plants and I don’t install solar panels on my fence, in fact I directly oppose them because I know their effects. I don’t recognize myself inside the humanity that strives to encompass all the globe through capitalist interventionism and extractivism. The world is fragmented and rightfully so, and the global implementation of the Good Opinion will not fix it. It is not the hour that Humanity must unite to fix the climate collapse, if nothing else it is the time of resistance in rapidly-changing environments. We must not build nuclear power plants, We must stop bothering us!

 

És més tard del que creiem

Anònim – Desert

 

 

Benvinguda al col·lapse

 

Si estàs llegint això és molt probable que coneguis, de manera superficial o no, el problema al voltant del canvi climàtic i les problemàtiques i discursos que es generen al voltant. És molt probable que tinguis coneixement de que el planeta s’està escalfant, s’estan perdent hectàrees de bosc, s’estiguin extingint espècies, etc. Hauràs vist a la tele, també, que totes les empreses d’energia s’autoanomenen ecol·lògiques, que tots els productors agraris s’esforcen per publicitar-se com a ecològics i naturals, sabràs que el Govern té mil-i-una iniciatives per impulsar el reciclatge, construir centrals solars, en fi, fer una “transició ecològica”.

 

La regla comuna de totes aquestes iniciatives és la positivitat. Color verd, rebrotar, camps de conreu amb un cel blau a l’albada preciós, un timelapse de la bellesa de la terra, un rierol transparent… en fi, tot allò que és bo.

 

La realitat no és aquesta. El món no rebrota feliç amb aquestes iniciatives. La realitat dels efectes de la crisi climàtica és sagnant i es tradueix en la mort de 150 espècies cada dia, en desastres naturals amb centenars de milers de víctimes, amb l’ecocidi per foc de boscos arreu del món, amb la destrucció de la poca natura restant tal i com la coneixem.

 

Benvinguda al col·lapse.

 

—-

 

No crec que et sorprengui que et digui que la biosfera mundial estigui sent destruïda; això és una cosa que es diu des de fa dècades de manera subalterna a altres qüestions. Fa més o menys mig segle que ecoactivistes, naturistes, comissions de la ONU, ecoanarquistes i ecosocialistes, hippies, indígenes, agricultors… ens diuen que el canvi climàtic fa perillar la vida a nivell mundial, i que aquesta és la última oportunitat que tenim de salvar el Planeta. Mig segle, i la resposta institucional de més alt ordre ha estat, en el més pur llenguatge liberal del status quo, la promoció d’una transició ecològica del sistema industrial que durarà segles per si mateixa.

 

Que faci mig segle que es diu que és la última oportunitat per salvar el planeta no és un fet banal. Que els anys 70 fossin l’últim moment és una cosa, però que ho sigui també la segona dècada del segle XXI vol dir que fem tard. Expressar que és l’últim dia abans de l’apocalipsi, que la decisió és entre l’acció o l’extinció no es diu ràpid i perquè sí, sinó per dos motius concrets; primer, perquè la destrucció de la biosfera és un procés constant que molt probablement acabarà amb la vida al planeta i perquè, a través de la urgència, es vol formar un moviment potent i transformador al voltant d’un valor tan suposadament universal. Aquest moviment, com tots els moviments dels últims dos segles, enarbola la bandera de ser la lluita important, la bona lluita, allò que s’ha de fer per protegir i aconseguir allò que és bo, i que en la seva victòria s’assolirà la justícia social i s’acabaràn les injustícies… I com que no és l’únic amb aquestes característiques no ens ha de sorprendre ni a tu ni a mi que aquest moviment s’hagi sintetitzat no només amb els moviments socials amb més recorregut sinó que també hagi entrat recentment a les institucions, prenent un rol secundari en el millor dels casos.

 

L’activisme ecologista porta dècades lluitant constantment per la protecció de la natura i per aturar el canvi climàtic; la institució estatal porta anys també almenys dient que lluita pel mateix. Davant aquestes dues línies de lluita hem de plantejar la realitat: el col·lapse climàtic ja ha començat, i és simplement irreversible.

 

El planeta s’ha escalfat massa i els cicles de destrucció ecològica han començat. Tot i que avui mateix paressim tota la maquinària industrial i aparells que consumeixen aigua, emeten CO2, talen arbres, extrauen minerals… no parariem l’escalfament global, perquè aquest escalfament ja ha provocat per si sol canvis destructius que es retroalimenten, com ara el descongelament del permafrost siberià (que allibera CO2) o la desertificació d’Espanya, que destrueix els ecosistemes que prevenien aquesta desertificació. A Voice of Action es publicava el següent article anunciant les opinions de científiques del clima: El col·lapse de la civilització és el resultat més probable. És curiós que durant l’educació primària el professorat s’esforci i inverteixi suor i llàgrimes en ensenyar-te que  una vegada desaparèix una sola espècie en un ecosistema es trenca la cadena tròfica i aquest acaba desapareixent. És una visió horrorosa, que evoca ecocidi i aparició de deserts, i tot i això la interioritzem. És sorprenent que davant la desaparició de 150 espècies al dia no convulsionem col·lectivament en terror i desesperació.

 

Molts fa 10 generacions anteriors havien somiat en que els seus néts i nétes viurien en l’utopia comunista on ningú li faltaria res i els treballadors controlarien les fàbriques i els mitjans de producció. Molts fa una sola generació i en aquesta creuen que el progrés tecnològic avançarà d’una manera tant sorprenent que podrem aturar el canvi climàtic i viure en una utopia post-escassetat per a tota la humanitat. Aquests somnis no s’han complert, i en el cas de fer-se realitat requeririen un nivell encara més gran de destrucció de la biosfera que la que produeix el sistema actual. La nostra generació no té somnis esperançadors, la nostra generació somia amb el malson del col·lapse ecològic.

 

—-

 

El col·lapse és inevitable. Això no es diu a la lleugera. Dir això significa reconèixer que la destrucció de la biosfera primer i de la humanitat segon és inevitable. Molts qui fan sonar l’alarma respecte aquest fet se’ls anomena derrotistes, nihilistes, se’ls acusa de voler la mort de bilions. Però aquesta és l’evidència científica, aquest és el món que s’està desenvolupant davant els nostres ulls. Hem de caure en la desesperació, l’apàtia col·lectiva, el pessimisme intransigent? Hi ha qui diu de transformar aquesta tristor en ràbia, en la destrucció del que ens envolta. No ho veig malament, i no nego la seva efectivitat, però cal admetre que al final de la història no ens espera la utopia. La humanitat no avançava en el progrés en la realització del seu destí de perfecció, i no s’arrossegava a través de les contradiccions dialèctiques fins arribar a la societat utòpica. Reconèixer això és un pas importantíssim perquè ens permet actuar al respecte en el present. El més cec és el que no vol veure, i el que veiem són incendis, inundacions, ens ofeguem a l’estiu, pràcticament ja no neva, les rieres estan seques… Les conseqüències a Catalunya són contundents però no tant com les que rep el sud global. Aquesta és una de les cruels realitats del col·lapse climàtic; els països pobres reben primer.

 

A Catalunya potser podrem gaudir durant un temps les comoditats que ens dona la civilització a canvi de destruir sense pietat l’ecosistema mundial, però al sud-est asiàtic ja han de lidiar amb enormes inundacions i amb la pujada del nivell del mar, a sud-amèrica cada vegada les tempestes tropicals són més contundents, a Àfrica les sequeres són cada vegada pitjors i el Sàhara està creixent, al racons extrems de Sibèria la població nativa es troba com l’escalfament de les temperatures i el conseqüent retrocés del permagel obre noves vies d’explotació per les oligarquies russes… No cal marcar aquestes catàstrofes com a obra de la mà del Planeta Gaia o una conspiració científica del deep state; aquest col·lapse és ben real.

 

Quina és la resposta dels poderosos davant aquesta realitat? Hi ha qui diu que la solució que tenim és llençar sal als núvols des dels avions per fer que plogui, fer xemeneies quilomètriques per transportar calor de la superfície a la troposfera, panells solars flotants per absorbir la calor i reflectir la llum del Sol fora de la Terra, transportar oxigen al plankton de les profunditats oceàniques perquè el purifiqui, i altres esquemes utòpics. Sabem que aquests projectes fracassaran completament i, de fet, acceleraran la destrucció de la biosfera mundial. El més probable és que aquestes idees surtin del cap de paràsits amb ànsies de reconeixement i fama com ara Elon Musk i companyia.

 

Qui té (o creu en) aquestes idees no creu que la biosfera col·lapsarà. Viu molt còmode en el present i no concep que aquest estat de les coses canviï, i com a tal només pot pensar amb una solució d’acord amb el que la propaganda tecno-esperançadora li ha ensenyat: que l’inevitable progrés tecnològic solucionarà els problemes de la humanitat. No es para a pensar en que aquest progrés s’ha construït a l’esquena d’éssers esclavitzats i d’ecocidi, i per tant no reconeix que això serà el que aconseguirà intentant realitzar aquests projectes. Igual que creu que el benestar de la vida civilitzada s’aconsegueix a través de la màquina generadora de riquesa que és l’organització industrial, aquest firm creient en la tecnologia imagina que aquestes xemeneies cap a la troposfera o panells espacials apareixeran del no-res, o del “poder de l’home de transformar el seu entorn”. És cec als segles d’esclavitud a la que s’ha sotmès a la Terra i a la majoria de la població humana per assolir aquest “poder”.

 

La situació que ens espera a les següents dècades és la de catàstrofes naturals enfortides (primer al sud global i després al primer món), collites perdudes arreu del món degut a l’augment de la temperatura i les sequeres, inestabilitat i trencament de la pau social, patiment i desesperança… mentres governs i rics molt probablement estiguin ocupats llençant pantalles reflectores a l’espai i bombardejant núvols amb sal per intentar parar el col·lapse. La Península Ibèrica es convertirà cada vegada més en un gran desert, els boscos retrocediran a través d’incendis forestals, tot mentres la vigilància policial i el càstig augmenti per fer front a la inevitable agitació social. Aquests canvis ja els comencem a veure, i qui digui que no és que no ho vol veure.

 

—-

 

Augment de la repressió i catàstrofes naturals, extinció de la biosfera i potser de la raça humana. Hem de caure en la desesperació, viure els nostres últims anys en l’opulència i el malbaratament, ignorar el problema? Jo dic que no.

 

Que el col·lapse sigui inevitable no vol dir que sigui inexorable i omnipotent. L’acció per protegir la natura no és inútil, al contrari, ens ajuda a reduir els efectes d’aquest col·lapse. Que siguem insignificants davant el col·lapse no significa que no puguem actuar. La natura pren moltes formes al nostre voltant, algunes més idíliques que altres. Natura és el bosc que envolta el teu poble, però també el fràgil i artificial ecosistema urbà que l’ajuntament progresista de torn ha plantejat com a salvació ecològica. Se’ns ha plantejat la oportunitat de l’acció massiva descentralitzada, adaptada a cada nucli i a cada ecosistema. Amb accions així, relativament petites respecte la magnitut del col·lapse, no salvarem el món però si que guanyarem temps. És més, donada la desesperació i ràbia justificades que portem a sobre no podem tenir cap remordiment en l’atac i la defensa, en la destrucció i protecció. No cal reviure un moviment global, treballar per la reconstitució de l’ecologisme revolucionari mundial o res per l’estil; fins i tot en els llocs on la natura salvatge ha desaparegut completament sota el formigó civilitzador es pot realitzar la venjança contra el capitalisme industrial que ens ha abocat a aquesta situació. Fora d’aquests llocs la lluita és molt clara; protegir la natura que t’envolta, natura que hem de redescobrir.

 

Hem de plantar les llavors que ens permetin protegir-nos de l’ecocidi, l’antropocidi i l’ofensiva repressiva estatal, i això vol dir defensar-nos però també atacar. Ambdues tasques són importants; hem d’aprendre les habilitats i construir les infraestructures més adients per rebre els cops que ens arribin, i també hem de deixar clar que no deixarem que l’ordre total d’estats capitalistes ens mati sense cap represàlia.

 

El Capital és vulnerable, només necessites estar decidit. Els tentacles de la indústria ecocida estan per tot arreu. És decisió teva com respondre.

 

 

POST-SCRIPT

 

És molt fàcil convèncer de l’existència del canvi climàtic: els boscos cremen, els recursos s’esgoten, extincions massives… No és tan fàcil convèncer del fet de que el mode industrial de producció i consumició és en gran mesura responsable d’això. L’explotació necessària per a mantenir un sistema industrial està altament invisibilitzada; la fàbrica es veu com un lloc màgic on es produeix tot el que necessitem per viure consumir. El culte a la màquina de mort ecocida, antrocida i zoocida és la normalitat al món civilitzat.

Tot el meu amor incondicional a aquellxs nòmades que han declarat la guerra a tot el que existeix actualment.

Llibertat per les preses anarquistes empresonades a Xile, llibertat per les preses anarquistes empresonades a Catalunya el 27 de Febrer, llibertat preses arreu del món: totes les preses són polítiques.

Finalment tots els meus agraïments a aquelles que aguanten i llegeixen quan desvariejo sobre el col·lapse climàtic.

Fixed Idea

Benvinguda al col·lapse

 

Si estàs llegint això és molt probable que coneguis, de manera superficial o no, el problema al voltant del canvi climàtic i les problemàtiques i discursos que es generen al voltant. És molt probable que tinguis coneixement de que el planeta s’està escalfant, s’estan perdent hectàrees de bosc, s’estiguin extingint espècies, etc. Hauràs vist a la tele, també, que totes les empreses d’energia s’autoanomenen ecològiques, que tots els productors agràris s’esforcen per publicitar-se com a ecològics i naturals, sabràs que el Govern té mil-i-una iniciatives per impulsar el reciclatge, construir centrals solars, en fi, fer una “transició ecològica”.

 

La regla comuna de totes aquestes iniciatives és la positivitat. Color verd, rebrotar, camps de conreu amb un cel blau a l’albada preciós, un timelapse de la bellesa de la terra, en fi, tot allò que és bo.

 

La realitat no és aquesta. El món no rebrota feliç amb aquestes iniciatives. La realitat dels efectes de la crisi climàtica és sagnant i es tradueix en la mort de 150 espècies cada dia, en desastres naturals amb centenars de milers de víctimes, amb l’ecocidi per foc de boscos arreu del món, amb la destrucció de la poca natura restant tal i com la coneixem.

 

Benvinguda al col·lapse.

 

—-

 

No crec que et sorprengui que et digui que la biosfera mundial estigui sent destruïda; això és una cosa que es diu des de fa dècades de manera subalterna a altres qüestions. Fa més o menys mig segle que ecoactivistes, naturistes, comissions de la ONU, ecoanarquistes i ecosocialistes, hippies, indígenes, agricultors… diuen que el canvi climàtic els fa perillar la vida mateixa, i que aquesta és la última oportunitat que tenim de salvar el Planeta. Mig segle, i la resposta institucional de més alt ordre ha estat, en el més pur llenguatge liberal del status quo, la promoció d’una transició ecològica del sistema industrial que durarà segles per si mateixa.

 

Que faci mig segle que es diu que és la última oportunitat per salvar el planeta no és un fet banal. Que els anys 70 fossin l’últim moment és una cosa, però que ho sigui també la segona dècada del segle XXI vol dir que fem tard. Que sigui l’últim dia per salvar el planeta no es diu ràpid i perquè sí, sinó per dos motius concrets; primer, perquè la destrucció de la biosfera és un procés constant que molt probablement acabarà amb la vida al planeta i perquè, a través de la urgència, es vol formar un moviment potent i transformador al voltant d’un valor tan suposadament universal. Aquest moviment, com tots els moviments dels últims dos segles, enarbola la bandera de ser la lluita important, la bona lluita, per protegir i aconseguir allò que és bo, i que en la seva victòria s’assolirà la justícia social i s’acabaràn les injustícies. I com que no és l’únic amb aquestes característiques no ens ha de sorprendre ni a tu ni a mi que aquest moviment s’hagi sintetitzat no només amb els moviments socials amb més recorregut sinó que també hagi entrat recentment a les institucions.

 

L’activisme ecologista porta dècades lluitant constantment per la protecció de la natura i per aturar el canvi climàtic; la institució estatal porta anys també almenys dient que lluita pel mateix. Davant aquestes dues línies de lluita hem de plantejar la realitat: el col·lapse climàtic ja ha començat, i és simplement irreversible.

 

El planeta s’ha escalfat massa i els cicles de destrucció ecològica han començat. Tot i que paressim tota la maquinària industrial i aparells que consumeixen aigua, emeten CO2, talen arbres, extrauen minerals… avui mateix no parariem l’escalfament global, perquè aquest escalfament ja ha provocat per si sol canvis destructius que es retroalimenten, com ara el descongelament del permafrost siberià (que allibera CO2) o la desertificació d’Espanya, que destrueix els ecosistemes que prevenien aquesta desertificació. A Voice of Action es publicava el següent article anunciant les opinions de científiques del clima: El col·lapse de la civilització és el resultat més probable. És curiós que durant l’educació primària el professorat s’esforci i inverteixi suor i llàgrimes en ensenyar-te que en un ecosistema donat una vegada desaparèix una sola espècie es trenca la cadena tròfica i l’ecosistema acaba desapareixent. És una visió horrorosa, que evoca ecocidi i aparició de deserts, i tot i això la interioritzem. És sorprenent que davant la desaparició de 150 espècies al dia no convulsionem col·lectivament en terror i desesperació.

 

Molts fa 10 generacions anteriors havien somiat en que els seus néts i nétes viurien en l’utopia comunista on ningú li faltaria res i els treballadors controlarien les fàbriques i els mitjans de producció. Molts fa una sola generació i en aquesta creuen que el progrés tecnològic avançarà d’una manera tant sorprenent que podrem aturar el canvi climàtic i viure en una utopia post-escassetat per a tota la humanitat. Aquests somnis no s’han complert i, en el cas de conviure, requeririen un nivell encara més gran de destrucció de la biosfera que la que produeix el sistema actual. La nostra generació no té somnis esperançadors, la nostra generació somia amb el malson del col·lapse ecològic.

 

—-

 

El col·lapse és inevitable. Això no es diu a la lleugera. Dir això significa reconèixer que la destrucció de la biosfera primer i de la humanitat segon és inevitable. Molts qui fan sonar l’alarma respecte aquest fet se’ls anomena derrotistes, nihilistes, se’ls acusa de voler la mort de bilions. Però aquesta és l’evidència científica, aquest és el món que s’està desenvolupant davant els nostres ulls. Hem de caure en la desesperació, l’apàtia col·lectiva, el pessimisme intransigent? Hi ha qui diu de transformar aquesta tristor en ràbia, en la destrucció del que ens envolta. Jo dic que endavant, però al final de la història no ens espera la utopia. La humanitat no avançava en el progrés en la realització del seu destí de perfecció, i no s’arrossegava a través de les contradiccions dialèctiques fins arribar a la societat comunista. Reconèixer això és un pas importantíssim perquè ens permet actuar al respecte. El més cec és el que no vol veure, i el que veiem són incendis, inundacions, ens ofeguem a l’estiu, pràcticament ja no neva, les rieres estan seques… Les conseqüències a Catalunya són contundents però no tant com les que rep el sud global. Aquesta és una de les cruels realitats del col·lapse climàtic; els països pobres reben primer.

 

A Catalunya potser podrem gaudir durant un temps les comoditats que ens dona la civilització a canvi de destruir sense pietat l’ecosistema mundial, però al sud-est asiàtic ja han de lidiar amb enormes inundacions i amb la pujada del nivell del mar. A sud-amèrica cada vegada les tempestes tropicals són més contundents. A Àfrica les sequeres són cada vegada pitjors i el Sàhara està creixent. Al racons extrems de Sibèria la població nativa es troba com l’escalfament de les temperatures i el conseqüent retrocés del permagel obre noves vies d’explotació per les oligarquies russes. No cal veure darrere aquestes catàstrofes la mà del Planeta Gaia o una conspiració científica del deep state, aquest col·lapse és ben real.

 

Quina és la resposta dels poderosos davant aquesta realitat? Hi ha qui diu que la solució que tenim és llençar sal als núvols des dels avions per fer que plogui, fer xemeneies quilomètriques per transportar calor de la superfície a la troposfera, panells solars flotants per absorbir la calor i reflectir la llum del Sol fora de la Terra, transportar oxigen al plankton de les profunditats oceàniques perquè el purifiqui, i altres esquemes utòpics. Sabem que aquests projectes fracassaran completament i, de fet, acceleraran la destrucció de la biosfera mundial. El més probable és que aquestes idees surtin del cap de paràsits amb ànsies de reconeixement i fama com ara Elon Musk i companyia.

 

Qui té (o creu en) aquestes idees no creu en que la biosfera col·lapsarà. Viu molt còmode en el present i no concep que aquest estat de les coses canviï, i com a tal només pot pensar amb una solució d’acord amb el que la propaganda tecno-esperançadora li ha ensenyat: que l’inevitable progrés tecnològic solucionarà els problemes de la humanitat. No es para a pensar en que aquest progrés s’ha construït en l’esquena d’éssers esclavitzats i d’ecocidi, i per tant no reconeix que això serà el que aconseguirà intentant realitzar aquests projectes. Igual que creu que el benestar de la vida civilitzada s’aconsegueix a través de la màquina generadora de riquesa que és l’organització industrial, aquest firm creient en la tecnologia imagina que aquestes xemeneies cap a la troposfera o panells espacials apareixeran del no-res, o del “poder de l’home de transformar el seu entorn”. És cec als segles d’esclavitud a la que s’ha sotmès a la Terra i a la majoria de la població humana per assolir aquest “poder”.

 

La situació que ens espera a les següents dècades és la de catàstrofes naturals enfortides (primer al sud global i després al primer món), collites perdudes arreu del món degut a l’augment de la temperatura i les sequeres, inestabilitat i trencament de la pau social, patiment i desesperança… mentres governs i rics molt probablement estiguin ocupats llençant pantalles reflectores a l’espai i bombardejant núvols amb sal per intentar parar el col·lapse. La Península Ibèrica es convertirà cada vegada més en un gran desert, els boscos retrocediran a través d’incendis forestals, tot mentres la vigilància policial i el càstig augmenti per fer front a la inevitable agitació social. Aquests canvis ja els comencem a veure, i qui digui que no és que no ho vol veure.

 

—-

 

Augment de la repressió i catàstrofes naturals, extinció de la biosfera i potser de la raça humana. Hem de caure en la desesperació, viure els nostres últims anys en l’opulència i el malbaratament, ignorar el problema? Jo dic que no.

 

Que el col·lapse sigui inevitable no vol dir que sigui inexorable i omnipotent. L’acció per protegir la natura no és inútil, al contrari, ens ajuda a reduir els efectes d’aquest col·lapse. Per molt petit que sigui el terreny que el teu grup ecologista local aconsegueixi protegir de l’ecocidi, encara que sigui per relativament poc temps, serà una victòria. Amb accions així, relativament petites respecte la magnitut del col·lapse, no salvarem el món però si que guanyarem temps. És més, donada la desesperació i ràbia justificades que portem a sobre no podem tenir cap remordiment en l’atac i la defensa, en la destrucció i protecció. No cal reviure un moviment global, treballar per la reconstitució de l’ecologisme revolucionari mundial o res per l’estil; fins i tot en els llocs on l’ecosistema i la natura han desaparegut completament sota el formigó civilitzador es pot realitzar la venjança contra el capitalisme industrial que ens ha abocat a aquesta situació. Fora d’aquests llocs la lluita és molt clara; protegir la natura que t’envolta, natura que hem de redescobrir.

 

Hem de plantar les llavors que ens permetin protegir-nos de l’ecocidi, l’antropocidi i l’ofensiva repressiva estatal, i això vol dir defensar-nos però també atacar. Ambdues tasques són importants; hem d’aprendre les habilitats i construir les infraestructures més adients per rebre els cops que ens arribin, i també hem de deixar clar que no deixarem que l’ordre total d’estats capitalistes ens mati sense cap represàlia.

 

El Capital és vulnerable, només necessites estar decidit. Els tentacles de la indústria contaminant estan per tot arreu. És decisió teva com respondre.

 

1- Què és la crisi climàtica? Qui la patirà primer?

 

La crisi o emergència climàtica és el terme utilitzat per agrupar els diferents efectes i esdeveniments ecològics que suposen un perill a la biosfera i sistema ecològic de la Terra, com ara l’escalfament global, el creixement del nivell del mar o la desforestació. La paraula “crisi” fa referència a l’emergència i perill que suposa per la vida i el futur de la Terra i els seus organismes. Tot i que històricament s’han produït canvis climàtics sense intervenció humana, el canvi climàtic al que ens enfrontem actualment està fortament influenciat per l’intervenció humana. 

 

Les causes i efectes de la crisi climàtica interactuen entre elles de manera complexa, però totes coincideixen en un efecte concret: afecten negativament totes les formes de vida, destruint el seu hàbitat, les seves fonts d’aliment i sosteniment, reduint la varietat ecològica dels ecosistemes i en general propulsen un ecocidi massiu.

 

Aquest ecocidi no només es refereix a “la natura”, és a dir, els boscos, mars… no habitats per els humans. La crisi climàtica té conseqüències nefastes per la vida humana: el creixement del nivell del mar amenaça amb inundar illes de la Polinèsia, l’augment de la temperatura i la desertificació amenaça amb destruir les explotacions agrícoles d’arreu del món, les condicions més càlides i seques de l’Amazones amenacen amb convertirla en una sabana. Els efectes de la crisi climàtica es manifesten i manifestaran arreu del món.

 

És possible que aquesta destrucció aparegui primer als països del sud global, com ara una creixent desertificació de l’Àfrica, l’augment en intensitat de tifons asiàtics o la inundació d’illes de la Micronèsia, però també han aparegut ja en el nord global, per exemple els incendis forestals de Nord-Amèrica o la recessió del permagel siberià.

 

A Espanya i Catalunya hi ha un efecte concret i realista que podem esperar de la crisi climàtica: la desertificació 2. Actualment es calcula que un 74% del sòl espanyol està en perill de desertificació, un desert pitjor que els deserts existents, ja que aquests últims alberguen un ecosistema latent i biodivers.

 

2- Feedback loops i punts d’inflexió: Fem tard

 

Un argument recorrent de cada moviment ecologista és que “aquesta és la última oportunitat per salvar la terra”. Des dels anys 70 o abans que es parla de la imminència del col·lapse climàtic i les seves conseqüències. Hem de ser valentes, donar un pas endavant i, amb el recolzament d’investigacions científiques, reconèixer que fem tard per parar la crisi climàtica.

 

Els efectes de la crisi climàtica interactuen entre ells i es configuren en cercles destructius que es retroalimenten: els feedback loops1. Per exemple, l’escalfament global desfà el permagel àrtic, alliberant a l’atmosfera gasos d’efecte hivernacle com diòxid de carboni o metà, o que la desertificació porta a una producció agrària reduïda que s’ha de solucionar amb adobs químics, adobs que a la llarga porten a la desertificació del terreny cultivat. Potser el feedback loop més important és el de la mort dels ecosistemes: a mesura que la biodiversitat es redueix es provoquen pitjors condicions per les espècies restants, que veuen la seva extinció accelerada.

 

Estudis científics han establert 15 punts d’inflexió 3 davant la crisi climàtica: punts que una vegada sobrepassats produeixen canvis irreversibles. Al gener del 20203 ja se n’havien sobrepassat 9, com ara la destrucció dels esculls de corall d’Austràlia, el retrocés del gel àrtic o les sequeres a l’Amazones. No tenim prou temps de reacció per transicionar cap a les zero emissions o una manera de viure sostenible globalment. Hem d’assumir que, d’una manera lenta però visible, el col·lapse ecològic ja ha començat. 4

 

3- Indústria “verda”.  Energia “verda”. Hectàrees fantasma.

 

La majoria de vegades quan exposem el problema del canvi climàtic se’ns diu que el problema de la crisi climàtica s’arreglarà definitivament amb les indústries i energies verdes, amb els panells solars i centrals eòlics, reciclant i plantant arbres… en definitiva, en la transformació de la producció actual en una producció sostenible i verda. Aquesta no és una solució total màgica sinó que comporta els seus problemes, principalment perquè està formulada dintre la mentalitat industrial i neoliberal actual. 

 

Una transformació verda de la indústria tal com està a l’actualitat no només implica continuar l’explotació dels recursos del Tercer Món en general sinó que la requereix. Tant les plaques solars com les hèlix de les centrals eòliques, les preses hidroelèctriques, les centrals geotèrmiques… requereixen i utilitzaràn metalls rars extrets a baix preu dels països tercer-mundistes: Germani de la Mongòlia interior 4 i Bauxita de Guinea 5 per les plaques solars, liti de Bolivia 6 i Cobalt del Congo 7 per emmagatzemar l’energia eòlica… Metalls extrets en condicions d’esclavitud i que seran transportats en enormes vaixells de càrrega que consumeixen combustibles fòssils extremadament contaminants 7 . La transformació verda de la indústria, una solució acceptada com a realista i auto-evident per “arreglar” el col·lapse climàtic, implica intensificar l’explotació actual dels països tercer-mundistes i la destrucció dels seus ecosistemes i recursos naturals. No ens ha d’estranyar, llavors, que aquesta sigui la solució que els estats primer-mundistes declarin haver escollit; impliquen el sacrifici de la vida humana i ecològica del tercer món per salvar el primer món.

 

En el terreny de l’agricultura, la solució adoptada per la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura) per als estats del món demana 8 reduir la desforestació, reduir les emissions de metà de la indústria càrnica a través d’una millor gestió, incrementar la qualitat del sol a través de l’acció humana per capturar més carboni i la reducció i reutilització dels residus orgànics en biomassa o altres productes. Aquestes mesures són ineficients i en gran part contraproduents degut a que tenen la base en l’agricultura de mercat i en mantenir la situació social i internacional actual. Per exemple, a mesura que l’inevitable augment de temperatura redueixi la producció agrària, tan l’agricultor de grans superfícies com el petit agricultor es veuràn obligats a recórrer a adobs i fertilitzants químics moderns que conseguirán mantenir un nivell de collita competitiu, però que degradaran i assecaran el sol. És molt evident que les explotacions de grans superfícies tindran aquests productes molt més a l’abast. 

 

Quan diem que l’agricultura de mercat no pot formar part de la solució o resposta al col·lapse climàtic no ho fem per un odi irracional cap a tot allò que porti la paraula “mercat”, ho fem perquè reconeixem l’agricultura de mercat com una causa del col·lapse climàtic. El desig d’optimitzar els beneficis, desig propi del capitalisme i promocionat per l’Estat, és un dels factors principals de la desforestació i explotació de la natura i de l’esclavitud moderna de la humanitat, model que s’ha expandit històricament des dels països “civilitzats” o imperialistes cap a la seva perifèria. Amb l’agricultura de mercat, en la seva forma moderna, consumim “hectàrees fantasma”, materia orgànica que s’ha format en petroli en un procés que dura milions d’anys; mentres el monoconreu i l’especialització de les regions en productes estrella siguin la norma, i ho són perquè apel·len al mercat, cada municipi i localitat necessitarà camions, trens, avions… per transportar la varietat de productes necessària per una dieta convencional. En aquest sentit podem dir que mengem petroli, doncs el necessitem per alimentar-nos, i aquest combustible no és pas el més ecològic.

 

Aquestes mesures insuficients donades per l’aliança interestatal mundial no són fruit de mals càlculs o de l’error humà; incorporen els interessos de la burgesia internacional i la seva necessitat de mantenir-se al poder en l’aliança Estat-Capital. L’anarquisme ha de reconèixer la realitat del moment i rebutjar aquestes solucions tot plantejant nous fulls de ruta que presentin una alternativa alliberadora i completa.

 

4- Què fer? Defensar la natura. Reassalvatjar. Sabotatge. 

 

Aquesta és la història: el capitalisme tecnoindustrial ha causat la destrucció del planeta tal i com ha sigut sempre, i el sistema internacional estatal responsable de la seva violenta defensa ha pres les regnes de la protecció del planeta. Els estats prometen mesures insuficients i ni tan sols les compleixen, mentres les grans empreses, ara internacionals, exporten la contaminació als països que rebran primer les conseqüències del col·lapse ecològic. Què hem de fer les anarquistes, nosaltres que veiem el problema i estem disposades a lluitar per solucionar-lo tan com puguem? 

 

Ja que pràcticament no queda racó al món on el capitalisme i la civilització no hagi arribat no hi ha paisatges ecològics que l’acció humana no hagi afectat. És una veritable desgràcia que en el cas en el que aconseguim una situació ecològica i climàtica mundial on la natura tingui la possibilitat d’existir aquesta sigui radicalment diferent a la que ha existit durant milers d’anys. Però això no ens ha de treure l’optimisme; és precisament perquè reconeixem l’acció humana com a nociva pel medi ambient que rebutgem l’antropocentrisme a les nostres accions. S’ha considerat l’humà per sobre la natura des de l’inici de la civilització occidental (Gènesi 1:28: “Déu els beneí dient-los: – Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra”): la lluita ecologista no és una lluita per mantenir la manera de viure actual, és la lluita que permet i requereix repensar la relació entre la natura i l’humà, transformar la nostra manera de viure en una relació mutualment positiva amb la natura. 

 

Així doncs rebutgem l’agricultura explotativa de mercat, l’industrialisme i el productivisme com a solució, el culte al progrés tecnològic, el mite feixista de l’extinció necessària de certes races, la civilització com a paradigma intocable i la propaganda dels poders actuals. Defensem la natura allà on la trobem i com la trobem i lluitem per parar la seva destrucció i aconseguir la seva regeneració. 

 

En la lluita es forgen els vincles que han de portar “el nou món en la closca del vell”. Només podem concebre la lluita ecològica d’una manera que comporti la transformació social implícita de l’anarquisme, i per això la lluita ecològica és antipatriarcal i antiestatal, més encara coneixent el paper que tenen l’Estat i els rols tradicionals de gènere en la destrucció i domesticació de la natura.

 

Aquesta lluita es pot manifestar de moltíssimes maneres, des de la manifestació i pressió local i nacional fins al sabotatge i atac a les eines i institucions responsables. Aquest no és l’espai de compartir manuals de sabotatge, però aquest es pot realitzar tant de manera “pacífica” com violentament salvatge. No hi ha cap mètode òptim ni hi ha perquè haver-li; davant un col·lapse climàtic inevitable hem de donar total llibertat al desig creatiu de la resistència i la destrucció.

 

Les condicions del col·lapse climàtic no tenen perquè implicar una revolució social imminent, més aviat l’augment de la repressió i la vigilància, com per exemple en el recent Green Scare. Revolució imminent o no, independentment del que diguin les “condicions materials”, l’únic que podem fer, com a alternativa revolucionaria i de supervivència real, és lluitar per defensar la natura i derrotar el capitalisme destructor de la natura i allò salvatge. La lluita és l’únic camí, però que el present sigui lluita no assegura que el futur sigui nostre; el que sabem que ens espera és un futur de lluita permanent, intensa i salvatge contra l’Estat i el Capital!

 

No és una lluita per mantenir la manera de viure actual. És una lluita per la supervivència de l’espècie humana i la transformació de la nostra vida. Si el present és lluita, el futur és encara més lluita, més intensa i salvatge.

 

1: El terme feedback loop es fa servir també en la generació d’energia, nutrients i recursos de manera retroalimentativa per la regeneració i creació d’ecosistemes. En aquest cas representa completament el contrari.

2 https://www.aa.com.tr/en/europe/soil-to-sand-spain-s-growing-threat-of-desertification/1535951 

3: https://www.carbonbrief.org/explainer-nine-tipping-points-that-could-be-triggered-by-climate-change 

https://www.nature.com/articles/d41586-019-03595-0

3 https://www.resilience.org/stories/2020-06-08/collapse-of-civilisation-is-the-most-likely-outcome-top-climate-scientists/

4 https://www.pnas.org/content/115/33/8252 

 https://www.nature.com/news/three-years-to-safeguard-our-climate-1.22201 (2017)

https://theconversation.com/humans-are-good-at-thinking-their-way-out-of-problems-but-climate-change-is-outfoxing-us-129987 

4 https://www.researchgate.net/publication/248517630_Ge_distribution_in_the_Wulantuga_high-germanium_coal_deposit_in_the_Shengli_coalfield_Inner_Mongolia_northeastern_China

5 https://mines.gov.gn/en/resources/bauxite/ 

http://www.designlife-cycle.com/solar-panels (el Gali és un producte del processament de Bauxita a Alumini)

 

6http://www.esru.strath.ac.uk/EandE/Web_sites/17-18/windies/lithium-ion-battery-storage.html 

7 https://www.wired.com/story/container-ships-use-super-dirty-fuel-that-needs-to-change/ 

https://www.mining-technology.com/features/into-africa-the-us-drive-for-african-rare-earth-minerals/ 

https://voiceofaction.org/collapse-of-civilisation-is-the-most-likely-outcome-top-climate-scientists/ 

8http://www.fao.org/3/CA2607EN/ca2607en.pdf 

9https://unfccc.int/resource/docs/2012/smsn/ngo/189.pdf

In the ages of recent history there’s a constant rationality behind the natalist question; that having children is not only moral duty, a must, “leaving your seed on this Earth”, but also a “natural” act. We may say that this is done because of religious influence, but religious influence has waxed and waned in recent times, intensifying in some places and decreasing in others while colonialy expanding around the world (see recent christianizing missions in Oceania). Taking a stand we may say that morality, while traditionally tied to “official” religion, can and is independent of it, and that it rather is an expression of power of the hegemon over the population . See how Humanity has been made the fixed idea of modern times, the moral duty of powers and nations to promote and defend Human Rights, the liberallistic dogmas of societies born out of respect, and so on.

 

Having children is a Human Right, tidily confined under the label “reproductive rights”. But we know what Human Rights, and rights as a whole, mean and entail. Freedom of speech and press rights may sound well, but they institutionalize and set in law that press and words are the only meaningful way to express opinions, and opinions expressed in violent matters are to be discarded. Freedom of religion gives to every person the right to choose it’s own religion, also known as choosing their own masters, and as such freedom of religion means freedom for religions to ensare its followers. It is easy for us, then, to see through the cause behind reproductive rights: to ensure the reproduction of soon-to-be workers, to perpetuate the myths behind “continuing the family” and “settling down”, to make having children the way to “leave your mark upon this world”… in short, to perpetuate the myth that having children is good for society as a whole and that not having children is more-or-less betraying society and your own family. By making “having children” a right you set upon stone the myth that having children is a moral duty, that it is good for society, the same way that “freedom of religion” makes the case for following a religion being “a moral duty”.

 

And we can see also how institutionalized morality under reproductive rights is just a facade for the biocontrol of the fundamentally biological aspect of having children. Under the same framework of Reproductive Rights there has been both justification and condemnation for anticonceptives. This flexibility is just an effectuation of biological power over a “reproductive unit”, all neatly wrapped under the fact that it ignores asexual people and the rest of the LGTBA+ community as a whole, for example. Both the rethoric against anticonceptives and the liberal distribution of anticonceptives pressuposes that it is “natural” (moral establishment slang for “good”) for people to have sex, even if both positions seem fundamentally opposed.

 

And we see this whole having children and anticonceptives affair neatly wrapped and proudly raised like a flag by fascist and fascistic rethoric, the most ferocious defenders of morality. Here the fact that rights means duties is not concealed but proudly defended; the same way that freedom of speech makes it a duty to express yourself through speech, the fascists make clear that having children is both a right and a duty, or better explained: it is a duty because it is a right.

 

We must express that “rights are duties” can be found in all manner of rights, or hasn’t any anarchist who has expressed their intention of not voting been attacked by the argument “our fathers fought for/ didn’t have this right”? Voting is a right, yes, but it’s also the duty of the good citizen, the prototypical politically-conscious (and therefore deactivated from critical thinking) national citizen that every government promotes and loves.

 

Some people say “no rights without duties, no duties without rights”. Now you know what it really means.

 

Fascist thought embraces reproductive rights as reproductive duties: it draws from the religious background that moral precepts usually originate from, promotes the “traditional” family (we know it has nothing traditional, for the family model used in most of human history revolves around collective parenting), and so on and so forth. When fascistic regimes break, dismiss or violate present reproductive rights (and human rights as a whole) we don’t see the liberation that would follow the emancipation from human rights but the institutionalization of other rights; rights that are human but not recognized as so, rights that belong to an already-gone era, like the right to form a “healthy, traditional family away from degeneration”. Present reproduction rights are just an evolution from the reproductive rights granted in past eras and now reclaimed by fascists, for no government truly wants to repress reproduction in the long run.

 

Why does the freedom to have children been nearly-always respected? Because of the role it has on the perpetuation of social orders and labour. Children are not made by the demand of the state, but through the freedom of the parents, although they are an expression of the family mode of every historical age. We must look at why do people have kids.

 

Why do people have kids? In the past certainly not from a desire to reproduce, leave a mark on the world, a inherently biological need, a universal passion inside of every human; that is a modern invention. Children have always been an extension of the parents’ power (or most notably the parent’s power, the father extending this relation to the mother too). It is common knowledge that the role of marriages (political marriages, as they call it now, as if there were non-political marriages) was to unite two families (in fact fathers) and their power, it is common knowledge how sons were sent to religious or military institutions to secure salvation, influence and favour… But must notably it is common knowledge the need for children to help alliviate the workload, to work the fields or to reproduce the knowledge of “skilled” labour. The world proletariat means those who produce children, and how significant is that! Currently children are property, and even the most “revolutionary” of governments defend this state of affairs. As property and as an extension of parental power they have been and are reduced to the category of working animals, of half-humans or not-fully-humans, and no amount of familiar love and affection can affect this structural fact.

 

There’s this Darwinian myth that animals partake in reproduction for the survival of the species. But is it true? Animal reproduction can have, in the animal sense, a lot more effects. What good does for a female animal (in most cases) to be feeble during a certain amount of time for pregnancy, and then to have to divert its attention to its children? It certainly does no good to the female half of the population, but to male half of the population it’s a great benefit, for they get to enjoy the pleasurable activites involving the freedom to move. It’s told that sexual division of labour is necessary in the animal kingdom, and this line of thought is transfered to the human kingdom through conservative propaganda. But it is much doubtful that an individual animal has a sense of duty towards the species and therefore must reproduce: it seems very likely that this feeling is a human creation, a substitute of God for the new revolutionary liberal governments of the XVIII and XIX centuries. We produly state it, then, that reproduction can be a repressive tool of one sex towards the other, a repression that comes before the parent-child repression.

 

The imposed belief that children are parent property (adult supremacy) has many effects on children. Children are seen as mindless drones, unintelligent animals that will run into a car the second you aren’t looking at them, beings of such limited intelligence that must pass through minimum 12 years of compulsory controlled environment where standarized knowledge is forced upon their minds. Children are permitted no agency until they’re 21 in some cases, all under the threat of physical and emotional violence… Good thing that having children is a right!

 

And this isn’t just the parents stuff; all this opression and coercion is state-enforced and law-sponsored. Because if one parental unit, in their magnanimous grace, decides that their children won’t go to school, that they can go around alone… they will be punished for failing their duty! Of course that having children is a right, of course, that’s why it’s a duty. And for children that decide to tear off this yoke, to try to be free and flee from the family there remains a cruel punishment: for going against the family’s interests and pursuing their own they are condemned to stay in a specially-designed prison, even worse than school.

 

Thank the heavens that having children is a right, a human right enforced by the armies of the United Nations! Because if one nation tries to destroy the product of centuries of “traditional family units” and “our natural impulse to make our species to survive” it is usually done so to impose a culture over another and to play into race theories, and in the end to impose another rights system over another population. Good thing we have our Human Rights Watch to defend our rights system!  The United Nations Army, civilization’s tool to enforce the only civilizational system valid in the present to colonized nations around the world, we sing its praises!

 

And to supplement that right, the right to have children, we have the right to education. Education! It is a right so rightful that failing to comply may lead to punishment and prison. Schools and colleges and high schools and universities, standardization and specialization, the prussian school system made real. Children are currently an extension of parental power, private property, but we know that any legitimate property must have the consent of the State; that’s why the State may take your children if it doesn’t pass through the educational machine. The child is then put in a state of pressure, pushed from both the school and the family to be respectful to the school and to dedicate itself to the family the same way it respects the family and dedicates itself to the school. The dual, bicephalous purpose of these machines compliment each other, all defended by the state and its policing powers.

 

Is it any wonder that children don’t like this stress, this oppression they are put under? In every house the child revolts against its parents, a million petty acts and fights, until “they learn”. In every school children mock teachers and evade the education system in every way they can until the consequences and punishments are too big to continue the revolt. Don’t they have a right to revolt? Aren’t their concerns legitimate? They live their oppression in their skin, an oppression that every adult has felt and now imposes upon children.

 

“But they are children!! They don’t know!!” Of course they know! They know because they are children. Even if you have concerns that they don’t have, and in your adult mind they are nothing more than mindless drones to be educated and lifted to the status of human once they reach adulthood, they have a thinking mind too. I say, let them revolt! Let them fight for youth liberation, for a better education -or no education at all-. Taking children seriously – it’s not that radical of an idea.

La intención de esta lista es ser una lista introductoria básica de lectura para gente que desee conocer la anarquía post-izquierda. Debido a la naturaleza de esta escuela de pensamiento creo que estos textos serán más efectivos si eres un anarcosindicalista/ anarquista social estándar y buscas un canvio. Igualmente la mayoria de estos textos son muy entretenidos aunque no seas anarquista, en particular Desierto.

La anarquia post-izquierda no es una ideologia en si misma, sino un nombre para agrupar muchas escuelas de pensamiento post-anarquistas, tácticas de organización o defensas ecologistas modernas. Algunos de los nombres que reconoceréis debajo de este paraguas son anarco-insurreccionismo, eco-pesimismo, anarchismo egoista, anarchismo nihilista, anti-civilización y anarquismo de estilo de vida. Ninguna de estas es exactamente la misma pero comparten muchas criticas de la izquierda, el capitalismo, la civilización, el Estado, las cárceles, la moralidad, la sociedad, etc.

Es mi creencia que estas escuelas de pensamiento son la modernización de la tendencia egoista. Si vienes de este lado y su rica historia bicentenaria encontraras que esta lista es muy placentera.

Esta una lista de textos que creo que son introductorios. Veréis que Jason McQuinn está muy presente; esto no se debe a que sea un escritor post-izquierda prominente o el Marx o Lenin del post-anarquismo sino que muchos de sus textos son breves y directos, perfectos para una introducción.

Esta lista es solo una sugerencia, sentíos libres de explorar la diáspora de la crítica post-izquierda a tu propia manera. He incluido una lista de lecturas de anarquía post-izquierda al final de la página. Esta lista está un poco anticuada y se de un grupo que la está actualizando, pero contiene muchos textos divididos en temas. También, las traducciones al español de algunos de estos textos son dificiles de encontrar: recomiendo la Librería Anarquista en español (https://es.theanarchistlibrary.org/special/index) y la líbreria en Mega de Anarquismo en PDF.

Aprovecho para hacer desde aquí una llamada a aquellos que sean proeficientes en español e inglés para ayudarme a traducir textos de estas tendencias al español y colgarlos en las dos librerías mencionadas anteriormente. Si te ves capaz puedes contactar conmigo por twitter: @TaMareOstia .

Una vez haigáis leido estos textos os recomiendo La Abolición del Trabajo de Bob Black y   El persistente atractivo del nacionalismo y otros escritos (disponible en español en https://omegalfa.es/ ). También, si has viajado a través de varias ideologias de izquierda y has leído un poco profundamente sobre ellas te recomiendo Autoteoría Crítica de Jason MCQuinn (que con suerte mi traducción estará disponible de aquí poco tiempo en la Librería Anarquista en español y en Anarquismo en PDF)

 

 

Jason McQuinn: ¿Anarquía Posizquierda?

https://es.theanarchistlibrary.org/library/jason-mcquinn-anarquia-post-izquierda

 

Jason McQuinn: En contra del Organizacionalismo

https://es.theanarchistlibrary.org/library/jason-mcquinn-en-contra-del-organizacionalismo

 

Anònimx: Desierto

(discponible en la librería Mega de Anarquismo en PDF)

https://mega.nz/folder/9QJlnJiC#h6-Lg_XOnsfNQ_yqB0D6hA/folder/Uc5WhaRK

 

Serafinski. Sagrada es la Llama

https://distripolaris.noblogs.org/files/2019/09/Bendita-sea-la-llama.pdf

 

Conspiración de Células de Fuego: El Sol seguirá amaneciendo

https://www.lahaine.org/mundo.php/el-sol-seguira-amaneciendo

 

No Wing: Ok Bookchin

(no he encontrado traducción al español. Es un texto corto, no debería ser difícil de traducir)

https://theanarchistlibrary.org/library/no-wing-ok-bookchin

 

Jason McQuinn: Desmoralizando el Moralismo, la Futilidad de los Valores Fetichizados

https://es.theanarchistlibrary.org/library/jason-mcquinn-desmoralizando-el-moralismo-la-futilidad-de-los-valores-fetichizados

 

Alfredo M Bonanno: El Placer Armado

https://www.theyliewedie.org/ressources/biblio/es/Bonanno_A.M._-_El_Placer_Armado.html

 

(Esta imagen esta disponible en tamaño completo si buscáis “Post-Left Anarchy Reading List”)

This is supposed to be an entry-level, introduction reading list for people who want to know about post-left anarchy. Due to the nature of this school of thought I feel like these texts will be most effective to the average anarcho-syndicalist /social anarchist reader looking for some change. Nevertheless a lot of these texts are very enjoyable even if you are not an anarchist, particularly Desert.

 

Post-left anarchy isn’t an ideology per-se, but a name to group over many modern post-anarchist schools of thought, organization tactics or ecologic defenses. As such, some of the names you will recognize under this umbrella are anarcho-insurrectionism, eco-pessimism, egoist anarchism, nihilist anarchism, anti-civilization or lifestylist anarchism. None of these are exactly the same but share many critiques of the left, capitalism, civilization, the State, prisons, morality, society, etc.

 

It is my believe that these schools of thought are the modernization of the egoist tendency. If you come from this side and its 200-year-old rich history you will find this very enjoyable.

 

This is a list of the texts I believe are more introductory. You’ll find that Jason McQuinn is very present; this is not because he is a prominent post-left writer or the Marx or Lenin of post-anarchism, rather I find his texts very short and to-the-point, perfect for introduction.

 

This list is only a suggestion: feel free to explore the diaspora of post-left critique on your own. I have provided a Post-Left Anarchy reading list at the end of the page. This list is somewhat outdated and I know of a group that is working to bring it up to date, but it contains quite a lot of texts on the subject divided by theme.

 

Once you have read these I suggest you read Bob Black’s The Abolition of Work and Freddy Perlman’s The continuing Appeal of Nationalism. Also, if you have already travelled through different leftist ideologies and have read deeply about them I recommend you read Jason McQuinn’s Critical Self Theory (there’s a 13 pages version that’s quite nice).

 

 

Jason McQuinn: Post-Left Anarchy?

http://theanarchistlibrary.org/library/jason-mcquinn-post-left-anarchy

 

Jason McQuinn: Against Organizationalism: Anarchism as both Theory and Critique of Organization

http://theanarchistlibrary.org/library/jason-mcquinn-against-organizationalism-anarchism-as-both-theory-and-critique-of-organization

 

Anonymous: Desert

https://theanarchistlibrary.org/library/anonymous-desert

 

Serafinski: Blessed is the Flame

http://theanarchistlibrary.org/library/serafinski-blessed-is-the-flame

 

Conspiracy of Cells of Fire: The Sun Still Rises

http://theanarchistlibrary.org/library/fire-cells-conspiracy-the-sun-still-rises

 

No Wing: Ok Bookchin

http://theanarchistlibrary.org/library/no-wing-ok-bookchin

 

Jason McQuinn: Demoralizing Moralism – The Futility of fetishized Values

http://theanarchistlibrary.org/library/jason-mcquinn-demoralizing-moralism-the-futility-of-fetishized-values

 

Alfredo M Bonanno: Armed Joy

http://theanarchistlibrary.org/library/alfredo-m-bonanno-armed-joy

(This image is available in its full size if you search up “Post-Left Anarchy Reading List”)

 

Each neighbourhood has territorialities, zones, spaces full with meanings and its associated signifying individuals. Each neighbourhood has residential territories of different classes, supermarkets with differentiated meanings and essences. You can’t sleep in the temples of consumerism where one buys everything they need during a week, you can’t walk in the rivers of transit of deadly transport machines. These meanings are disturbed from time to time: a supermarket may be where a flashmob takes place, a road may be where a demonstration takes place. But these disturbances end in an instant, and the neighbourhood gets back its interior and exterior delimitation lines.

These territorialities change frequently. A lot of workers’ neighbourhoods have suffered gentrification and have become higher rent neighbourhoods, with the transformation that it carries over. Industrial zones have been reduced, razed and transformed to form residential zones, old buildings have been demolished to make high rent apartments.

Maybe the reterritorialization most harmful and totalizing is that produced by civilization and its ecological effects. Both in a national and local scale, civilization expands and eliminates its enemies, conquers spaces for its benefit and destroys all that isn’t herself. Due to its definition, it generates “civilized” zones, that is, zones where things function how they should, where there is an apparent social and civil peace, where problems are solved through the channels civilizations wants them to be solved. As a logical consequence it generates barbarous zones, where things don’t work, where the long civilizing arm of the law has to be present to control them and eventually destroy them, enemy zones that must be fought to protect the civilized world. All these significations are nothing more than the mediatic invention of civilization and its defenders.

 

The present state of private property, of the repressive forces, of the mediatic control over information… is only the culmination of the historical process of the civilized mode of production. The consumption temples called supermarkets, the burning of agrarian production because of the dictates of the European market, the dominance of work and work-related travel in our schedule, institutionalized slavery, the financial exploitation that trade with housing… all of this is the culmination of the repressive mechanisms that the most benefitted by civilization have created for their own protection. Our mode of live, civilized, is only another mechanism. We live under the dictates of the market, under the respect for private property, under the cultural supremacy of patriarchy and under the respect for the new God in the form of State and Citizenship.

Since the separation of city and countryside,  since the separation between human and natural, there have been rules. Since the first fence separating cattle or garden from wild nature the number of borders has grown incessantly. To every border there’s always bound a written, implicit or physical rule, marking who can and who cannot trespass the border. Where the fences of Neolithic gardens differentiated between human and non-human, now locks and intercoms differentiate between able and unable to cross. You cannot enter the metro without a ticket. You can’t enter a home without a key. You cannot get out of prison without the consent of the state. Rules limit access according to the function of the space: when you buy a ticket you admit that you are going to use the metro to travel, when you sign up for school you consent to respect up the school norms and the principles teached.

These norms have only been disturbed by force. The functionality of asphalt has been challenged through demonstrations, the private property of a bank has been challenged through squatings, the free market has been challenged through stealing and crime. This does not mean that the law is civility and the opposition to law is immeasurable violence, but the contrary, that every rule is violence and that all restrictions bring a punishment.

The separation of the neighbourhood in borders, private spaces, doors and fences… alienate the neighbour, expel the racialized, eliminate empathy and destroys the personal meanings of neighbours towards the neighbourhood. The solution to the discontents brought about by civilized territorialization will not come through new distributions of properties, redistributions of spaces with bureaucratic boundaries or through the creatin of production and distribution centers. The solution to the problems brought about by borders inside the neighbourhoods comes from the destruction of said borders: the solution to civilized territorialization is deterritorialization.

Do you want something? Go and take it! Alone and collectively break down the barriers between yourselves and what you need. There are people without homes and homes without people: break the lock and get in! Squat and fight back! Once you ignore the sacred property of the bank over housing you destroy the border between housing and neighbourhood, between the house and the inhabitants. In jumping over the metro fence you refuse the physical limitation between you and your desires, you satisfy your libidinal desire of movement. In jumping over the school fence to meet up with your friends you refuse the state-capitalist curriculum that is imposed over all decent member of society, you separate yourself from the child-prisons and the educational-industrial complex.

Do you want to stop depending on supermarkets and having money in order to eat? Grow your own garden, organize with your friends, loot you supermarket and take the seeds off the vegetables. Destroy the city/countryside division, destroy the work/play division. With time, and once climate collapse and the contradictions of capitalism start allowing more and more action, we will break the locks, tear up the asphalt, open the prisons and burning down banks. And once we have destroyed the local and national borders and we have once again a rewildened word we will have the time and weapons to face the ecological problems we have inherited from the civilized system.

Desterritorialitza el barri, okupa i resisteix

 

Cada barri  té territorialitats, zones, espais plens de significats i els seus corresponents individus significadors. Tot barri té territoris residencials de diferents classes, places, bars, supermercats amb significats i essències diferenciades. Al temple del consumisme on un compra tot el que necessita durant una setmana no s’hi pot dormir, als canals de circulació de les màquines letals de transport no es pot caminar. Aquests significats són pertorbats de ves en quan: un supermercat és escenari d’un flashmob, una carretera és escenari d’una manifestació. Però aquestes pertorbacions acaben en un instant, i el barri torna a tenir línies definitòries marcades a l’interior i exterior.

Aquestes territorialitats canvien freqüentment. Molts barris obrers han patit gentrificació i s’han convertit en barris de rendes altes i alts preus de lloguers, amb la transformació que això suposa. Zones industrials s’han reduït, arrasat i transformat per formar zones residencials, edificis vells han sigut demolits per construir residències d’alta renda.

Potser la reterritorialització més destructora, totalitzant i danyina és la produïda per la civilització i els seus efectes ecològics. Tant a escala nacional com local, la civilització s’expandeix, elimina els seus adversaris, conquereix espais per el seu benefici i destrueix tot allò que no sigui ella mateixa. Per definició, genera zones “civilitzades”, és a dir, zones on les coses funcionen com haurien de funcionar, on hi ha una pau social i civil aparent, on els problemes es solucionen a través de les vies que la civilització vol que es solucionen. Com a conseqüència lògica, genera zones bàrbares, on les coses no funcionen, on el llarg braç civilitzador de la llei ha de ser present per controlar-les i eventualment destruir-les, zones enemigues de les quals s’ha de defensar. Totes aquestes significacions no són res més que l’invent mediàtic de la civilització i els seus defensors.

L’estat actual de la propietat privada, de les forces de repressió, del control mediàtic sobre la informació… és només la culminació del procés històric del mode de producció civilitzat. Els temples de consum anomenats supermercats, la crema de producte agrari per els dictats del mercat europeu, el predomini del treball i transport en el nostre horari, la caritat institucionalitzada, les explotacions financeres que mercadegen la habitatge… tot això és la culminació dels mecanismes repressius que els més beneficiats en el mode de producció civilitzat han creat per a protegir-se. El nostre mode de vida, civilitzat, és només un altre mecanisme més. Vivim sota els dictats del mercat, sota el respecte per la propietat privada, sota el govern cultural del patriarcat i sota el respecte per la nova divinitat en forma d’Estat i Ciutadania.

Des de la divisió de ciutat i camp, des de la divisió entre humà i natural, s’han creat regles. Des de la primera tanca separant bestiar o hort de la salvatge natura ha crescut sense prospecte de parar el nombre de fronteres. A cada frontera sempre hi correspon una regla escrita, implícita o física, especificant qui pot i qui no pot travessar la frontera. A on les tanques dels horts neolítics distingien entre humà i no-humà, ara els panys i intèrfons distingeixen entre admès i inadequat.  No pots entrar al metro sense tiquet. No pots entrar a una casa sense clau. No pots sortir de la presó sense el permís de l’estat. Les regles restringeixen accés segons la funcionalitat del espai: en comprar un tiquet admets que vas a utilitzar el metro per desplaçar-te, en matricular-te a l’escola permets sotmetre’t a les regles escolars i als principis ensenyats.

Només s’han pertorbat aquestes regles amb la força. La funcionalitat de l’asfalt s’ha desafiat amb manifestacions, la propietat privada d’un banc s’ha desafiat amb ocupacions, el mercat lliure s’ha desafiat amb el robatori. Això no vol dir que la regla és el civisme i la oposició a la regla és la violència desmesurada, sinó és indicació de que tota regla és violència i que tota restricció comporta un càstig imposat.

La divisió del barri en fronteres, en espais privats, en portes i tanques… aliena a la veïna, expulsa a la racialitzada, elimina l’empatia i destrueix els significats personals dels veïns cap al barri. La solució als malestars portats per la territorialització civilitzada no passa per nous repartiments de propietats, per redistribucions d’espais restringits a través una burocràcia, ni a la creació de centres de producció i distribució. La solució als problemes creats per les fronteres dintre dels barris passa per la destrucció de les fronteres dintre dels barris: la solució a la territorialització civilitzada és la desterritorialització.

Vols res? Agafa-ho! Tant sols i en conjunt, trenqueu les barreres que es posen entre vosaltres i el que necessiteu. Hi ha gent sense casa i casa sense gent: forceu el pany i entreu! Okupa i resisteix! En ignorar la sacrosanta propietat del banc sobre la casa destruïu la frontera entre la casa i el barri, entre l’habitatge i els habitants. En saltar la tanca del metro rebutgeu la limitació física als vostres desitjos, compliu amb el vostre desig libidinal de moviment. Al saltar la porta de l’escola per reunir-vos amb els amics rebutgeu el currículum estatal-capitalista que s’imposa a tot membre decent de la societat, us separeu de la presó infantil i del complex educatiu-industrial.

Vols no dependre del supermercat i de tenir diners per alimentar-te? Fes créixer el teu hort, organitzat amb les amigues, saqueja el súper i treu les llavors de les verdures. Destrueix la divisió ciutat/camp, destrueix la divisió treball/lleure. Amb el temps, i a mesura de que el col·lapse climàtic i les contradiccions del capitalisme permetin més i més acció, trencarem els panys, arrancarem l’asfalt, obrirem les presons i cremarem els bancs. I quan haguem aconseguit destruir les fronteres locals i nacionals i tinguem un món una altra volta salvatge serem per fi capaços d’enfrontar-nos als problemes ecològics que hem heretat del sistema civilitzat.

In The Conquest of Bread – the introductory reading to anarchism prefered to most – there’s this claim made, condemning the inefficiency of domestic labour and slavery:

 

It is a fact that between twelve and two o’clock there are more than twenty million Americans and as many Englishmen who eat roast beef or mutton, boiled pork, potatoes, and a seasonable vegetable. And at the lowest figure eight million fires burn during two or three hours to roast this meat and cook these vegetables; eight million women spend their time to prepare this meal, that perhaps consists at most of ten different dishes.

“Fifty fires burn,” wrote an American woman the other day, “where one would suffice!” Dine at home, at your own table, with your children, if you like; but only think yourself, why should these fifty women waste their whole morning to prepare a few cups of coffee and a simple meal!

Kropotkin makes this type of claim in the rest of the chapter: that there are millions of house workers and handmaids who collectively spend millions of hours into cleaning plates and boots, into boiling water and cooking meals – and that technological progress and cleaning collectives would reduce them greatly. In fact, there’s a similar argument in line with the rest of the book: that there is excess heat in factories and freezing cold in houses, that wheat is thrown into the market while peasants starve, that the cities are polluted grey hives while the fields are being depopulated. A great part of the book’s argument is this: that capitalism produces this great inefficiency, that there’s a great lack of optimization and a good number of collectives suffer from it, that if only we could redirect the surpluses where there are lackings and organize collective committees to reduce collective work hours, then we could live comfortably at low work hours.

There are millions of work hours spend improductively, work hours that could be reduced and optimized, work hours whose sole purpose is the alienate the worker, tire them, repress them, etc, the same way that the collective millions of hours spend in household work were and are used to domesticate the woman. And it is true that Capital reproduces itself in its commodity production and commercialization, in the divide between work and play, and that the collective billions of daily hours spent working are a bulwark against the destruction of capitalism.

But is the optimization of work the solution? Are heat pipelines from factories to the city, carts that bring shoes to be collectively brushed, central communal kitchens that cook for a whole street… the solution? We must decide how to shape our lifestyles in resistance to capitalism.

In this mode of production (the production and distribution of all for all) a lot of the hustles and problems of individualized, cellular production would be resolved, yes, but the consequences of that must be known: that we now work for “the collective”, “the people”.

I’m no opponent to collectivized satisfaction of desires (in fact I find cooking for a group of friends or a popular event to be very enjoyable), but we have to acknowledge that the establishment of collective satisfaction of desires as normalcy brings about an implicit duty to the collective. It’s not the hard, depression-inducing slavery of the marxist-leninist “you must work hard for the establishment of a communist society and the industrialization of the People’s State”, nor the social-material effects of the moralist liberal “you must give something to society if you expect to benefit from it”, but it is a duty to society nonetheless.

 

I don’t think (and sure don’t hope so) that anarcho-cops will show up at my house because I have not participated in the daily Community Dinner for three months or because I have not gone to the Communal Street Cleaning Service for three weeks, but it can lead to it. There’s this well-known anarchist argument for replacing the penal and justice system with “social ostracization”, I am fearful that labour will be made compulsory on this matter. The duty to society (and society at large) is something to be criticized, and all arguments made in favour or defense of the “good” collective or society draw from liberal-capitalistic sources. I can get my food from my own little garden (now that every square inch of a city is a garden), i can get my heat source from burning garden waste; my lifestyle can be unoptimized and I sure hope that I wouldn’t be reprimanded for it.

Even in this apparent utopia we should have to criticize and revolt against it: you want me to work 5 hours 4 days a week, but I will work 0 hours a week. Having time to play still separates work from play. You want the maximum self-development of everyone. I want to be lazy, not because I have the right to, but because I find it enjoyable, and I combat the moral prenotion that being lazy is wrong, as much as I defy the one that compels us to develop ourselves. I have based my affair in nothing, and no moral compulsion will drive me to waste myself or my time. I will acknowledge no laws, even if they are communally agreed.

You say anarchism is the desire to be free from oppression without oppressing anyone. Make it so. Acknowledge that the creative nothing that breaks all shackles and duties has nothing to do with the organization of society. It does not let themself be arranged.

PS: Good luck building your heat pipelines and automatized workplaces under the upcoming ecological collapse.