1- Què és la crisi climàtica? Qui la patirà primer?
La crisi o emergència climàtica és el terme utilitzat per agrupar els diferents efectes i esdeveniments ecològics que suposen un perill a la biosfera i sistema ecològic de la Terra, com ara l’escalfament global, el creixement del nivell del mar o la desforestació. La paraula “crisi” fa referència a l’emergència i perill que suposa per la vida i el futur de la Terra i els seus organismes. Tot i que històricament s’han produït canvis climàtics sense intervenció humana, el canvi climàtic al que ens enfrontem actualment està fortament influenciat per l’intervenció humana.
Les causes i efectes de la crisi climàtica interactuen entre elles de manera complexa, però totes coincideixen en un efecte concret: afecten negativament totes les formes de vida, destruint el seu hàbitat, les seves fonts d’aliment i sosteniment, reduint la varietat ecològica dels ecosistemes i en general propulsen un ecocidi massiu.
Aquest ecocidi no només es refereix a “la natura”, és a dir, els boscos, mars… no habitats per els humans. La crisi climàtica té conseqüències nefastes per la vida humana: el creixement del nivell del mar amenaça amb inundar illes de la Polinèsia, l’augment de la temperatura i la desertificació amenaça amb destruir les explotacions agrícoles d’arreu del món, les condicions més càlides i seques de l’Amazones amenacen amb convertirla en una sabana. Els efectes de la crisi climàtica es manifesten i manifestaran arreu del món.
És possible que aquesta destrucció aparegui primer als països del sud global, com ara una creixent desertificació de l’Àfrica, l’augment en intensitat de tifons asiàtics o la inundació d’illes de la Micronèsia, però també han aparegut ja en el nord global, per exemple els incendis forestals de Nord-Amèrica o la recessió del permagel siberià.
A Espanya i Catalunya hi ha un efecte concret i realista que podem esperar de la crisi climàtica: la desertificació 2. Actualment es calcula que un 74% del sòl espanyol està en perill de desertificació, un desert pitjor que els deserts existents, ja que aquests últims alberguen un ecosistema latent i biodivers.
2- Feedback loops i punts d’inflexió: Fem tard
Un argument recorrent de cada moviment ecologista és que “aquesta és la última oportunitat per salvar la terra”. Des dels anys 70 o abans que es parla de la imminència del col·lapse climàtic i les seves conseqüències. Hem de ser valentes, donar un pas endavant i, amb el recolzament d’investigacions científiques, reconèixer que fem tard per parar la crisi climàtica.
Els efectes de la crisi climàtica interactuen entre ells i es configuren en cercles destructius que es retroalimenten: els feedback loops1. Per exemple, l’escalfament global desfà el permagel àrtic, alliberant a l’atmosfera gasos d’efecte hivernacle com diòxid de carboni o metà, o que la desertificació porta a una producció agrària reduïda que s’ha de solucionar amb adobs químics, adobs que a la llarga porten a la desertificació del terreny cultivat. Potser el feedback loop més important és el de la mort dels ecosistemes: a mesura que la biodiversitat es redueix es provoquen pitjors condicions per les espècies restants, que veuen la seva extinció accelerada.
Estudis científics han establert 15 punts d’inflexió 3 davant la crisi climàtica: punts que una vegada sobrepassats produeixen canvis irreversibles. Al gener del 20203 ja se n’havien sobrepassat 9, com ara la destrucció dels esculls de corall d’Austràlia, el retrocés del gel àrtic o les sequeres a l’Amazones. No tenim prou temps de reacció per transicionar cap a les zero emissions o una manera de viure sostenible globalment. Hem d’assumir que, d’una manera lenta però visible, el col·lapse ecològic ja ha començat. 4
3- Indústria “verda”. Energia “verda”. Hectàrees fantasma.
La majoria de vegades quan exposem el problema del canvi climàtic se’ns diu que el problema de la crisi climàtica s’arreglarà definitivament amb les indústries i energies verdes, amb els panells solars i centrals eòlics, reciclant i plantant arbres… en definitiva, en la transformació de la producció actual en una producció sostenible i verda. Aquesta no és una solució total màgica sinó que comporta els seus problemes, principalment perquè està formulada dintre la mentalitat industrial i neoliberal actual.
Una transformació verda de la indústria tal com està a l’actualitat no només implica continuar l’explotació dels recursos del Tercer Món en general sinó que la requereix. Tant les plaques solars com les hèlix de les centrals eòliques, les preses hidroelèctriques, les centrals geotèrmiques… requereixen i utilitzaràn metalls rars extrets a baix preu dels països tercer-mundistes: Germani de la Mongòlia interior 4 i Bauxita de Guinea 5 per les plaques solars, liti de Bolivia 6 i Cobalt del Congo 7 per emmagatzemar l’energia eòlica… Metalls extrets en condicions d’esclavitud i que seran transportats en enormes vaixells de càrrega que consumeixen combustibles fòssils extremadament contaminants 7 . La transformació verda de la indústria, una solució acceptada com a realista i auto-evident per “arreglar” el col·lapse climàtic, implica intensificar l’explotació actual dels països tercer-mundistes i la destrucció dels seus ecosistemes i recursos naturals. No ens ha d’estranyar, llavors, que aquesta sigui la solució que els estats primer-mundistes declarin haver escollit; impliquen el sacrifici de la vida humana i ecològica del tercer món per salvar el primer món.
En el terreny de l’agricultura, la solució adoptada per la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura) per als estats del món demana 8 reduir la desforestació, reduir les emissions de metà de la indústria càrnica a través d’una millor gestió, incrementar la qualitat del sol a través de l’acció humana per capturar més carboni i la reducció i reutilització dels residus orgànics en biomassa o altres productes. Aquestes mesures són ineficients i en gran part contraproduents degut a que tenen la base en l’agricultura de mercat i en mantenir la situació social i internacional actual. Per exemple, a mesura que l’inevitable augment de temperatura redueixi la producció agrària, tan l’agricultor de grans superfícies com el petit agricultor es veuràn obligats a recórrer a adobs i fertilitzants químics moderns que conseguirán mantenir un nivell de collita competitiu, però que degradaran i assecaran el sol. És molt evident que les explotacions de grans superfícies tindran aquests productes molt més a l’abast.
Quan diem que l’agricultura de mercat no pot formar part de la solució o resposta al col·lapse climàtic no ho fem per un odi irracional cap a tot allò que porti la paraula “mercat”, ho fem perquè reconeixem l’agricultura de mercat com una causa del col·lapse climàtic. El desig d’optimitzar els beneficis, desig propi del capitalisme i promocionat per l’Estat, és un dels factors principals de la desforestació i explotació de la natura i de l’esclavitud moderna de la humanitat, model que s’ha expandit històricament des dels països “civilitzats” o imperialistes cap a la seva perifèria. Amb l’agricultura de mercat, en la seva forma moderna, consumim “hectàrees fantasma”, materia orgànica que s’ha format en petroli en un procés que dura milions d’anys; mentres el monoconreu i l’especialització de les regions en productes estrella siguin la norma, i ho són perquè apel·len al mercat, cada municipi i localitat necessitarà camions, trens, avions… per transportar la varietat de productes necessària per una dieta convencional. En aquest sentit podem dir que mengem petroli, doncs el necessitem per alimentar-nos, i aquest combustible no és pas el més ecològic.
Aquestes mesures insuficients donades per l’aliança interestatal mundial no són fruit de mals càlculs o de l’error humà; incorporen els interessos de la burgesia internacional i la seva necessitat de mantenir-se al poder en l’aliança Estat-Capital. L’anarquisme ha de reconèixer la realitat del moment i rebutjar aquestes solucions tot plantejant nous fulls de ruta que presentin una alternativa alliberadora i completa.
4- Què fer? Defensar la natura. Reassalvatjar. Sabotatge.
Aquesta és la història: el capitalisme tecnoindustrial ha causat la destrucció del planeta tal i com ha sigut sempre, i el sistema internacional estatal responsable de la seva violenta defensa ha pres les regnes de la protecció del planeta. Els estats prometen mesures insuficients i ni tan sols les compleixen, mentres les grans empreses, ara internacionals, exporten la contaminació als països que rebran primer les conseqüències del col·lapse ecològic. Què hem de fer les anarquistes, nosaltres que veiem el problema i estem disposades a lluitar per solucionar-lo tan com puguem?
Ja que pràcticament no queda racó al món on el capitalisme i la civilització no hagi arribat no hi ha paisatges ecològics que l’acció humana no hagi afectat. És una veritable desgràcia que en el cas en el que aconseguim una situació ecològica i climàtica mundial on la natura tingui la possibilitat d’existir aquesta sigui radicalment diferent a la que ha existit durant milers d’anys. Però això no ens ha de treure l’optimisme; és precisament perquè reconeixem l’acció humana com a nociva pel medi ambient que rebutgem l’antropocentrisme a les nostres accions. S’ha considerat l’humà per sobre la natura des de l’inici de la civilització occidental (Gènesi 1:28: “Déu els beneí dient-los: – Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra”): la lluita ecologista no és una lluita per mantenir la manera de viure actual, és la lluita que permet i requereix repensar la relació entre la natura i l’humà, transformar la nostra manera de viure en una relació mutualment positiva amb la natura.
Així doncs rebutgem l’agricultura explotativa de mercat, l’industrialisme i el productivisme com a solució, el culte al progrés tecnològic, el mite feixista de l’extinció necessària de certes races, la civilització com a paradigma intocable i la propaganda dels poders actuals. Defensem la natura allà on la trobem i com la trobem i lluitem per parar la seva destrucció i aconseguir la seva regeneració.
En la lluita es forgen els vincles que han de portar “el nou món en la closca del vell”. Només podem concebre la lluita ecològica d’una manera que comporti la transformació social implícita de l’anarquisme, i per això la lluita ecològica és antipatriarcal i antiestatal, més encara coneixent el paper que tenen l’Estat i els rols tradicionals de gènere en la destrucció i domesticació de la natura.
Aquesta lluita es pot manifestar de moltíssimes maneres, des de la manifestació i pressió local i nacional fins al sabotatge i atac a les eines i institucions responsables. Aquest no és l’espai de compartir manuals de sabotatge, però aquest es pot realitzar tant de manera “pacífica” com violentament salvatge. No hi ha cap mètode òptim ni hi ha perquè haver-li; davant un col·lapse climàtic inevitable hem de donar total llibertat al desig creatiu de la resistència i la destrucció.
Les condicions del col·lapse climàtic no tenen perquè implicar una revolució social imminent, més aviat l’augment de la repressió i la vigilància, com per exemple en el recent Green Scare. Revolució imminent o no, independentment del que diguin les “condicions materials”, l’únic que podem fer, com a alternativa revolucionaria i de supervivència real, és lluitar per defensar la natura i derrotar el capitalisme destructor de la natura i allò salvatge. La lluita és l’únic camí, però que el present sigui lluita no assegura que el futur sigui nostre; el que sabem que ens espera és un futur de lluita permanent, intensa i salvatge contra l’Estat i el Capital!
No és una lluita per mantenir la manera de viure actual. És una lluita per la supervivència de l’espècie humana i la transformació de la nostra vida. Si el present és lluita, el futur és encara més lluita, més intensa i salvatge.
1: El terme feedback loop es fa servir també en la generació d’energia, nutrients i recursos de manera retroalimentativa per la regeneració i creació d’ecosistemes. En aquest cas representa completament el contrari.
2 https://www.aa.com.tr/en/europe/soil-to-sand-spain-s-growing-threat-of-desertification/1535951
3: https://www.carbonbrief.org/explainer-nine-tipping-points-that-could-be-triggered-by-climate-change
https://www.nature.com/articles/d41586-019-03595-0
4 https://www.pnas.org/content/115/33/8252
https://www.nature.com/news/three-years-to-safeguard-our-climate-1.22201 (2017)
5 https://mines.gov.gn/en/resources/bauxite/
http://www.designlife-cycle.com/solar-panels (el Gali és un producte del processament de Bauxita a Alumini)
6http://www.esru.strath.ac.uk/EandE/Web_sites/17-18/windies/lithium-ion-battery-storage.html
7 https://www.wired.com/story/container-ships-use-super-dirty-fuel-that-needs-to-change/
https://www.mining-technology.com/features/into-africa-the-us-drive-for-african-rare-earth-minerals/